Aquests dies, sembla que fa molt de temps, però només han passat dos mesos, la Conca d’Òdena ha reaparegut com una realitat. Molts l’han descoberta ara (tant, que fins i tot li han canviat el nom i hem sentit i llegit expressions com «conca de l’Anoia» o «valls de l’Òdena»), mentre que alguns que l’havien gairebé oblidada, ara la reivindiquen.

Però els orígens de la denominació d’aquesta subcomarca es remunten, com sol passar, al nostre passat medieval. Ara que no està tan de moda, però, volem reivindicar la Conca d’Òdena, els seus orígens i explicar-vos, sumàriament, com es va formar.

Els senyors de la Conca d’Òdena

La Conca d’Òdena, avui formada pels municipis de Jorba, Òdena, Castellolí, la Pobla de Claramunt, Vilanova del Camí, la Torre de Claramunt, Carme, Orpí, Santa Margarida de Montbui i Igualada, es configura a partir de quatre dominis senyorials: els Castellolí, els Jorba, els Claramunt, els Montbui i els Òdena. Resseguir-los, no serà fàcil, però ho intentarem.

Començarem pels més «fàcils», els Montbui. Aquí, cal dir, que hem fet una mica de trampa, ja que si bé els Montbui seran senyors de la conca, no ho seran en exclusiva, sinó que ho seran en tant que vassalls del bisbat de Vic veritables senyors de Montbui, fins que el 1315 aquest vendrà el domini al comte de Cardona qui deixarà, això sí, com a castlà principal a Montbui a Berenguer de Montbui.

Els següents protagonistes seran els Jorba, senyors del castell homònim, fins que Guerau III de Jorba es casa amb Saurina de Claramunt, unint d’aquesta manera drets sobre Claramunt i Jorba, que passen, en part, a Gueraua de Jorba qui es casarà amb Guillem de Cardona (1156-1225).

I ja que hem parlat dels Claramunt, seguim amb ells. Aquests, ben instal·lats a la Conca d’Òdena ja des del segle X, es vinculen familiarment amb el bisbe Vives de Barcelona. El matrimoni de Deodat I de Claramunt amb Ermessenda de Cardona ±1085) el llinatge dels Claramunt es divideix en tres grans branques. La primera, iniciada per Bernat Amat de Cardona-Claramunt, la segona encapçalada per Deodat II de Claramunt, i la tercera, inaugurada per Guillem Bernat de Claramunt, de la que sorgiran els cavallers de Claramunt. Els Claramunt seran els primers, però, a veure reduït el seu domini territorial a la Conca d’Òdena. Per una banda, cediran al monestir de Sant Cugat el territori de la Torre de Claramunt, per a bescanviar-lo més tard per Capellades. També Saurina de Claramunt cedirà la seva part del domini de les aigües de l’Anoia, al seu pas per Igualada, a aquest monestir.

Seguim ara, amb el quart llinatge: els Castellolí. Senyors del castell homònim, però també del de Rubió, esdevindran, ja al segle XI, vassalls dels Claramunt a qui cediran tots els seus dominis. El seu moment d’esplendor el viuran al segle XIV, precisament al servei dels Cardona fins que caiguin en desgràcia. El 1406 ja només els trobem com a mercaders d’esclaus a Igualada.

I acabem amb l’únic llinatge que podia parlar de tu a tu amb els Claramunt: els Òdena. Aquest era un llinatge igualment antic i també vinculat a la cort comtal del segle X instal·lat a Òdena i Castellfollit del Boix com a domini principal, si bé tenien dominis al Penedès i al Vallès (Pontons o l’encara no localitzat castell d’Arraona formaven part dels seus dominis). Les diverses donacions a l’Església efectuada pels senyors d’Òdena acabaran provocant més d’un mal de cap. Aquestes donacions seran l’origen d’Igualada, però també dels enfrontaments de Ramon Guillem d’Òdena amb Jaume I i l’infant Pere. Aquests, finalment, provocaran que el castell d’Òdena passi a domini dels vescomtes de Bearn i dels vescomtes de Cardona, i que Ramon Guillem sigui condemnat a mort, obrint un litigi per les seves possessions que acabarà, dos-cents anys més tard, amb la confirmació dels Cardona com a senyors d’Òdena. I els Òdena com a senyors d’un exigu domini centrat a Castellfollit del Boix.

Els Cardona, barons de la Conca d’Òdena

La presència dels vescomtes de Cardona (fins el segle XII, vescomtes d’Osona) es remunta, curiosament, als temps d’Oliba. Amb la mort de Guillem de Mediona, vicari de Vic, el castell de Calaf queda sense castlà major. Aquell moment serà aprofitat per Folc I d’Osona-Cardona qui el 1039 assoleix la castlania de Calaf, posant d’aquesta manera un primer peu sobre el que seria la comarca de l’Anoia. A partir d’aquí, es configurarà un domini territorial ininterromput que serà el nucli dels dominis Cardona.

No obstant això, l’estratègia matrimonial dels Cardona els durà a apropar-se a les grans cases nobiliàries de cada moment, i així, el primer moviment serà bastant clar: el matrimoni entre Deodat de Claramunt, vescomte de Tarragona i Ermessenda de Cardona serà el primer moviment estratègic que durà a la creació de la baronia de la Conca d’Òdena. No obstant, els atzars successoris faran que els Cardona no puguin esdevenir senyors de Claramunt fins el segle XIII, quan Guillem II de Claramunt morirà sense descendència en la conquesta de Mallorca. El domini dels Claramunt, passava a ser, ara sí, un domini Cardona. Així mateix, els Cardona confirmaven el seu domini eminent sobre el castell de Rubió, infeudant-lo als Castellolí i fent girar aquests en la seva òrbita.

Ara, però, els veïns més poderosos dels Cardona-Claramunt seran els Òdena, amb un territori que queda entre els nous dominis Cardona. Els Cardona buscaran, i trobaran, l’aliança dels Òdena en els seus enfrontaments amb els Montcada, ara bé, tenint en compte les bones relacions que sempre havien mantingut aquests nous vassalls amb els Montcada… L’error de Guillem Ramon d’Òdena, farà que els seus dominis reverteixin a la monarquia, que finalment, els cedirà a Ramon Folc VI de Cardona.

El segle XIV s’inicia amb la compra, per part de Ramon Folc VII de Cardona, del castell de Montbui al rei Jaume II. Aquest l’havia comprat, el 1315, al bisbat de Vic.

Manca, però, una nova peça, i l’extinció dels Jorba acabarà fent que els seus drets passin als Cardona, els quals instal·laran els Castellolí com a castlans d’aquest darrer castell. Els Castellolí, però, a finals del segle XIV ja han cedit tots els seus drets als Cardona, mantenint-se en el seu paper secundari.

Així, el 1375, davant de les dificultats econòmiques dels darrers temps del regnat de Pere III i per l’ajut militar d’Hug II de Cardona a aquest contra Jaume III de Mallorca, el vescomtat de Cardona passa a esdevenir comtat creant-se la Baronia de la Conca d’Òdena, si bé disminuïda en l’aspecte territorial, ja que Rubió passarà momentàniament a domini reial.

Els nous comtes, però, no es resignaran del tot a aquesta pèrdua de territoris i buscaran compensar-los mitjançant un nou vassallatge. Així vincularan el casal dels Tous al seu domini però, malauradament, la mort de Bernat VII de Tous a la batalla de Sanluri farà que aquesta relació no arribi a consolidar-se, deixant els dominis d’aquest fora de la Baronia, definitivament.

Un ducat amb peus de fang

L’arribada de l’edat moderna sembla un nou bon moment pels comtes de Cardona, però ja comencen a aparèixer símptomes d’una certa disgregació. Les dificultats econòmiques faran que el 1441 venguin el domini del castell de Jorba a Manuel de Rajadell, castlà d’Òdena. La Baronia perd, d’aquesta manera, una de les peces més antigament vinculada. L’esclat de la Guerra Civil Catalana serà també un altre moment dur per als comtes de Cardona: els seus castells de la Conca d’Òdena passaran a domini de la Generalitat revoltada i, aquells que no passin a un servei militar actiu (cas del de Castellolí, Orpí i la Torre de Claramunt) seran enderrocats: Montbui, Òdena i Claramunt correran aquesta sort.

Però finalment la guerra serà favorable als interessos de Joan II el Sense Fe, i també als del comte de Cardona, qui no només recuperarà els seus dominis de la Baronia, sinó que a més serà elevat a la categoria de duc de Cardona.

Això no obstant, veurem encara com la Baronia de la Conca d’Òdena tornarà a quedar disminuïda, un fet que es produirà al segle XVII, concretament el 1633 any en què Bonaventura de Lanuza i Montbui, comte de Plasencia, compra els drets dels vescomtes de Cardona sobre el terme de Montbui.

Ara, però es fa més greu i patent «l’anomalia» que acompanyarà la Baronia de la Conca d’Òdena. I és que des del seu moment fundacional, al seu centre, existeix un espai de domini reial, i per tant de llibertat senyorial al que els Cardona, si bé ho varen intentar, mai van poder doblegar: la vila d’Igualada.