El castell de la Torre de Claramunt és un dels darrers castells que es construeixen a l’Anoia. I sembla estrany, ja que es troba en un espai ben allunyat de l’antiga frontera. I és que a vegades, la documentació ens enganya. O l’engany ens aporta noves informacions.

Aquesta torre (el terme castell, a vegades, es fa servir molt alegrement) apareix en la documentació per primera vegada a mitjan segle XII, un moment prou tardà, quan els germans Pere Bernat i Berenguer fan donació al monestir de Sant Cugat d’un alou sobre Capellades perquè hi sigui bastida una torre «contra sarraïns».

Aquesta voluntat, però, serà contestada per Deodat de Claramunt, senyor del lloc, qui no tenia gaire interès a situar dins de les seves terres al poderós monestir de Sant Cugat que tants problemes li estava generant ja a la Conca d’Òdena.

No obstant aquesta voluntat inicial, el poder dels Claramunt (de fet, a partir de Bernat Amat, fill de Deodat i Ermessenda de Cardona, acabarà jugant a favor de l’establiment de la torre de Claramunt i, també, del monestir de Sant Cugat.

En una jugada habitual, Bernat Amat de Cardona-Claramunt permutarà l’alou de la Torre pels drets sobre l’explotació de les aigües del riu Anoia al seu pas per Capellades amb el monestir de Sant Cugat. D’aquesta manera, la futura baronia de la Conca d’Òdena es fixava en un territori compacte centralitzat al castell de Claramunt i Capellades quedava encaixada entre els dominis dels Claramunt, els Mediona i els Cervelló.

El lligam entre la Torre de Claramunt i els Claramunt serà extremadament íntim, fins i tot avui, i també, per a Capellades, serà cabdal i definitori el domini de l’aigua, però aquesta, com moltes altres, és una altra història…