El traçat del Camí Ral, des que en tenim constància de la seva existència, ha patit poques modificacions. De fet, han estat les persones les que, curiosament, s’han adaptat al traçat del camí instal·lant-se a les seves vores (vegeu el segon capítol).

Però aquesta concepció canvia amb l’arribada de la Il·lustració i, sobretot, amb la industrialització. L’home és, ara més que mai, la mesura de totes les coses i el món s’ha d’adaptar a les seves necessitats, i no al revés, com anava esdevenint fins aquell moment. L’arribada al tron de la monarquia hispànica de l’il·lustrat Carles III (1716-1788) el 1759, suposarà el primer gran canvi per al Camí Ral.

Així, el 1760 es redacta i aprova una nova Cédula Real de Caminos y Carreteras, un document que posarà les bases de la nova xarxa viària de l’Estat. Una xarxa radial que fa que tots els camins surtin de la madrilenya Puerta del Sol, el famós kilómetre 0. Aquesta xarxa, però, aprofitarà els camins ja existents, tot i que modificant-lo i adaptant-lo de forma puntual en el seu traçat i, sobretot, establint les característiques físiques d’aquests vials, que hauran de permetre el pas de dos carros a l’hora i hauran de presentar unes condicions mínimes per a garantir-ne l’ús: vials de desguàs, ponts allà on calguin, arbredes als marges, etc.

Curiosament, un dels principals responsables del desenvolupament de la nova xarxa de carreteres serà una persona fortament vinculada a la comarca de l’Anoia i que creurà fermament en el projecte de la Carretera Real, essent el promotor de les seves principals millores. Així com a president del Consejo de Castilla, Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda i senyor de Jorba es veurà immers en la projecció i construcció de dues grans infraestructures: el fracassat Canal Imperial de Aragón (una via navegable que havia d’unir la Mediterrània amb el golf de Biscaia…) i la més reeixida xarxa de carreteres.

Així, el comta d’Aranda serà el responsable de la construcció del primer pont sobre el riu Anoia, precisament en terres del deu domini directe: a Jorba, un pont que encara avui es fa servir, i que suposarà la primera gran millora de l’antic Camí Ral, ja no caldrà travessar el riu a gual, si més no, en aquest punt del seu recorregut.

L’altra millora, si és pot anomenar així, serà el canvi de traçat del camí. Intentar resseguir-lo en tota la seva longitud seria un exercici important que, a més, depassaria de molt l’interès d’aquest espai. Ens centrarem, doncs, en el recorregut anoienc que, en aquells moments, pateix una modificació de conseqüències insospitades.

El nou traçat de la Carretera Reial

El canvi més rellevant, com dèiem, de la nova carretera serà el seu traçat. Si bé es mantindrà, fins a Igualada, el pas tradicional (és a dir, entrada pel coll de la Panadella, passant després per Albarells, i Jorba, a Igualada trobarem el primer canvi: la carretera entrarà a la vila ja no pel portal Nou (com sembla que ho feia des del segle XV) si no per la nova Rambla de Sant Isidre, cosa que acabarà afavorint el creixement urbanístic de les rambles de Sant Ferran (de fet, el nom de la rambla de Sant Ferran el rep després de la visita reial de Ferran VII, el 1828) i Nova. Ara, però, la sortida de la vila la farà pels carrers de Sant Pere Màrtir, Sant Jordi i de la Soledat per resseguir el camí, ja no cap a Vilanova del Camí, si no cap a Castellolí, en la primera modificació important del recorregut. Des d’aquí, aprofitant part de l’antic camí romeu de Montserrat, la carretera s’enfila pel coll del Bruc fins assolir aquesta població i enllaçar amb Collbató, ja a la sortida de la comarca.

Si bé el traçat serà menys sinuós que el tradicional i, a més, evita haver de superar els guals existents entre Vilanova del Camí i Masquefa (fins a 12 vegades calia travessar el riu Anoia), el camí no millora substancialment, ja que l’ascens al Bruc el fa igualment lent i perillós. De fet, serà aquest el punt més conflictiu d’una carretera que no entrarà en funcionament fins el 1806.

Com és fàcil deduir, la primera conseqüència del nou traçat serà una certa depressió econòmica dels pobles que perden la, fins aleshores, principal via de comunicació del país. Així, Vilanova del Camí, la Pobla de Claramunt, Capellades, Vallbona d’Anoia, Piera i Masquefa es veuen, sense moure’s, allunyades de les vies comercials i de viatgers, un canvi que suposarà un trasvals per a les economies industrials i mercantils d’aquestes poblacions, però també d’aquelles més properes, com Carme o la Torre de Claramunt.

Per altra banda, però, aquesta situació serà la inversa per a les poblacions que reben la nova carretera. Per una banda Castellolí creix, allargassat, als peus de la carretera i abandona els turons que va veure nèixer la població (un desenvolupament que podem observar en l’aproximació, lent però constant, de l’església de Sant Vicenç cap el poble) i el Bruc es desenvolupa en tres nous nuclis: el Bruc del Mig, de Dalt i de Baix, que fan sobrepassar el torrent de l’Illa.

La nova carretera esdevé clau per a l’arribada de nous corrents i idees, així com també nous estils arquitectònics. Un bon exemple serà el modernisme que podem trobar al Bruc o fins i tot els anuncis comercials del segle XX a peu de carretera i que encara decoren les parets de les cases de Castellolí, però l’estrena de la nova carretera anirà vinculada a un episodi luctuós. Sense la Carretera Reial la batalla del 6 de juny del 1808 al coll de Can Maçana hagués estat impossible. Serà, doncs, la carretera qui obri nous camins.

Amb el pas dels anys, la Carretera Reial ha modificat lleugerament el seu traçat i denominació, però encara avuii, l’antic Camí Ral marca la comarca de l’Anoia com un territori de pas que ho és cada vegada menys i que convida, com ja ho feia a Rafael d’Amat i Cortada, el baró de Maldà, a aturar-se tot fent camí.