El traçat original del Camí Ral d’Aragó pateix molt pocs canvis al llarg de la seva història. De fet, els que s’arribaran a produir ho faran empesos per la necessitat i, en no poques ocasions, per raons catastròfiques.

Cal, ara, anar gairebé cas per cas, i el primer canvi significatiu el trobarem al segle XIV, concretament, l’aiguat que el 1304 destruirà el nucli de la Pobla de Claramunt, conegut com la Pobla Vella. Aquest, assentat a la llera nord del riu Anoia i gairebé a tocar del riu, desapareixerà a causa d’una de les més que sovintejades rierades estivals. Així, el trasllat del nucli habitat, cap a la Pobla Nova a redós del castell de Claramunt, farà que el camí canvii, de forma parcial, el seu recorregut generant la necessitat d’un nou pas a gual del riu Anoia: el Pas Blau.

Una altra modificació significativa del camí la trobarem a Masquefa. El traçat original efectuava una llarga corba per poder enllaçar amb el castell de Masquefa i el Palacio Siccho (ubicat a l’actual Can Bonastre de Santa Magdalena) que en desenvolupar-se la vila a partir del segle XV, perd sentit.

Aquests canvis de traçat, com es pot deduir tenen un abast limitat i sempre amb l’objectiu de resoldre problemes puntuals. Però la conseqüència més rellevant de l’existència del vial serà l’aparició de pobles camí o la transformació d’alguns d’ells en quelcom similar a això.

El pas del Camí Ral per la Font de la Reina, un nucli que creix al seu voltant

No es pot dir que totes les poblacions travessades pel Camí Ral siguin pobles camí, però sens dubte, totes s’han vist afectades, en major o menor mesura, per la seva existència. Ja hem vist un cas clar: Masquefa que, juntament amb la Beguda Alta, es configuren com a espais que creixen i desenvolupen el seu urbanisme al voltant del camí (el cas de la Beguda és de manual, d’un mas que exerceix com a punt d’abeurament de les cavalleries, passem a un nucli habitat). El següent punt, Piera, no és tan evident, però el seu urbanisme bé marcat per la presència del camí (que travessa la vila just pel mig) així com part del seu desenvolupament econòmic històric, vinculat al comerç.

Més evident semblava el cas de Vallbona d’Anoia fa un temps, havent estat definida com a «poble camí». Cert és que el seu desenvolupament econòmic dependrà, en bona mesura, del pas del Camí Ral, però no del tot. Serà, de fet, la dificultat de salvar el gual del riu Anoia a Vallbona el que potenciarà l’activitat hostalera en aquesta població. El següent punt rellevant serà la Font de la Reina. Al fons del congost de Capellades, aquest petit nucli segregat de Capellades, de funcions inicials netament agrícoles, veurà complementada la seva activitat amb dos serveis propis del camí: l’hostaleria i els serveis de duana sobre el paper produït a Capellades. Avui, aquest és un indret d’aspecte descuidat, però fins al segle XVIII era un espai de parada obligatòria, com ens indica el baró de Maldà en el seu Calaix de Sastre on els seus habitants no tenen cap recança a definir-se com a agricola et hostelarius, és a dir, pagesos i hostalers.

Des d’aquest punt, a més, el camí es fa planer i, per tant, fàcil i ràpid de recórrer, nogensmenys fins al Pas Blau, ja a la Pobla de Claramunt, un altre punt crític on l’hostaleria torna a fer-se necessitat, però no imprescindible, permetent l’arribada dels viatgers fins a Vilanoveta del Camí, on una doble duana senyorial (per una banda, la del duc de Cardona i per l’altra, la del comte de Plasencia) fa la guitza als viatgers, que poden, això no obstant, fer el recanvi de cavalleries si així ho consideren oportú. Aquest és, precisament, el que podríem anomenar primer poble camí amb propietat. Vilanova del Camí neix expressament dins dels límits de l’ampli terme dels Claramunt per tal de controlar el Camí Ral i l’entrada i sortida de béns i persones, però també amb una altra intenció: esdevenir un primer punt del contrapoder que els senyors de Claramunt pretenen exercir sobre Igualada.

I aquesta és, precisament, la següent etapa del camí i la més rellevant de la comarca. La vila d’Igualada, deu, de fet, el seu naixement al Camí Ral, com a mínim de forma parcial. La tria per a ubicar la cella que el monestir de Sant Cugat instal·larà al marge dels dominis d’Òdena no és gratuïta: el control de la cruïlla que formen el Camí Ral i el camí del Penedès així com la proximitat del riu Anoia hi juguen un paper destacat ja a inicis del segle XI. Així, el petit nucli de població tendirà a créixer seguint l’eix est-oest, però també en l’eix sud, per altres raons.

L’èxit d’Igualada suposarà, per altra banda, el fracàs de Sant Jaume Sesoliveres. Al voltant d’aquesta capella caminera, contemporània de Santa Maria d’Igualada, s’organitzarà un nucli de població que ja al segle XVI resta abandonat sense que el monestir de Montserrat, senyor jurisdiccional de l’indret, tingui capacitat per a revertir la situació.

Tot seguit, i ja iniciant un ascens gairebé continu, el Camí Ral travessa Sant Genís i Jorba, aquest darrer un indret també crític. En aquest punt, les aigües de la Riera Gran es troben amb el riu Anoia, generant un dels punts més complicats per travessar-lo.

Un cop superat el gual de Jorba, però, el camí s’enfonsa en un congost ample que inicia un ascens llarg però constant. Aquest camí es veu esquitxat per diversos hostals, el primer, l’hostal del Ganxo, esdevé la darrera mostra de civilització fins arribar a Santa Maria del Camí, un altre petit nucli definit per la necessitat de control del camí, en aquest cas, per part dels diversos senyors de la baronia de Segur (Montbui, Calders…) , d’aquí el camí segueix fins a Porquerisses, un altre indret que creix gràcies al Camí Ral a partir de la Casa de Porquerisses, un gran mas central a partir del qual s’organitza un nucli al voltant del camí.

Des de Porquerisses, no es percep l’important ascens que s’inicia, però un cop arribats a l’hostal del Violí, aquest és continu, fins a atènyer el cim del coll de la Panadella, darrer entrebanc a la comarca de l’Anoia del Camí Ral i que, un cop superat, duu cap a les terres de la Segarra.

 

 

Daniel Gonzàlez