Tradicionalment s’havia defensat, des de la historiografia més clàssica, una relació entre els comtats i regnes cristians peninsulars i els diversos espais polítics d’Al-Andalus (l’emirat, el califat i els regnes de taifes, en totes les seves fases) com una relació d’enfrontament permanent, on una de les parts era simplement la «usurpadora» d’un territori mentre que l’altra part, a més de ser la «legítima propietària» d’aquest territori era, a més, qui defensava la «veritable civilització» i era l’hereva d’una continuïtat històrica procedent de l’Imperi Romà. Naixia així el concepte de «Reconquesta», un concepte que, avui, ha estat completament desprestigiat tot i que encara només a nivell acadèmica. Encara avui son moltes les publicacions divulgatives, els fulletons turístics i, és clar, els guies de turisme, que fan servir el terme. Un terme que ha fet fortuna i que costa de desarrelar.

S’ha demostrat, però, que els gairebé 800 anys de presència andalusina a la península Ibèrica van permetre relacions de tot tipus: guerres, aliances, intromissions però, la major part del temps, una relació normal de veinatge, on floriren el comerç, l’intercanvi cultural (i demogràfic) i també, una certa «convivència» (vaja, cadascú a casa seva, com aquests dies…)

D’aquestes relacions, molt més intenses que les guerres (molt espectaculars, que generen molta documentació i, també, molta èpica llegendària), ens han quedat bones mostres. La majoria les trobarem gràcies a l’arqueologia, però recòrrer qualsevol museu del país amb col·leccions medievals ens durà a trobar mostres de les relacions comercials entre els territoris comtals i l’Al-Andalús: lipsanoteques que aprofiten embasos de perfum perses, teles de procedència egípcia en frontals d’altar del Pirineu, jocs d’escacs en vidre iranià, tresors ceutís, cordovans…

Una altra qüestió, que també va semblar oblidada, varen ser les intenses relacions diplomàtiques entre els comtats i els diversos emirs, califes i reis taifes. No intentarem fer un llistat exhaustiu de les nombroses ambaixades i acords entre uns i altres, però si posarem alguns exemples interessants.

El primer acord rellevant el trobarem amb l’ambaixada de Borrell II a Còrdova davant de l’emir Abd Ar-Rahman III el 950 i el vassallatge respecte d’Al-Hakam II el 966, o les relacions, més que íntimes del vescomte de Barcelona, Reverter (1090-1144) qui va participar com a mercenari en les lluites entre almoràvits i almohades al Marroc. El seu segon fill es convertí a l’Islam i prengué el nom d’Abu-l-Hàssan Alí ibn Ruburtayr.

Però apropant-nos una mica més al nostre territori, parlarem d’un altre personatge rellevant per a la diplomàcia catalana amb la Tagr-al-Allàh, en una sèrie de fets que demostren que aquesta relació ja traspassa els models diplomàtics antics, en què les relacions son directes entre sobirans, per passar a un model modern on ja existeixen diplomàtics i ambaixadors «professionals».

Aquest serà el cas de Guerau II de Jorba (1146-1180) qui actuarà primer com a conseller de Ramon Berenguer IV i després d’Alfons I el Cast. Amb Ramon Berenguer III ja s’havien iniciat les relacions diplomàtiques amb l’emirat de Làrida, que s’enfronta a la intenció aragonesa de conquesta i el seu emir, Abu-Hilal, busca la protecció comtal que aconseguirà, la cessió del regne d’Aragó a Ramon Berenguer IV per part del rei Ramir el Monjo farà, però, que es reprenguin els projectes de conquesta de Làrida, que es veu ampliada amb les intencions sobre Turtusha (Tortosa) i Afraga (Fraga).

Així, el 1149 les accions diplomàtiques de Guerau de Jorba duran a la ocupació de Lleida, Mequinensa i Fraga, que es lliuraran a Ramon Berenguer IV el 24 d’octubre, cosa que va permetre alliberar els recursos militars, que foren derivats cap a la ocupació de l’emirat de Xibrània, situat a les muntanyes de Prades i centrat a l’entorn del castell de Siruana. Amb aquesta darrera campanya militar el 1153, doncs, quedava constituïda l’anomenada Catalunya Nova.

No finalitza, però, aquí l’activitat de Guerau de Jorba. L’inèrcia militar durà a Ramon Berenguer I a projectar l’ocupació de l’emirat de Balansiya (València), però la mort li impedirà dur-la a terme.

Alfons I el Cast reprendrà, doncs, la pressió militar sobre el Xarq al-Andalus, amb la conquesta del Matarranya, xocant però amb el poderós emir de Balansiya: Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Sad ibn Muhàmmad ibn Àhmad ibn Mardanix al-Judhamí, més conegut com el Rei Llop qui, com a emir de València, Múrcia, Xàtiva, Dènia, Albacete, Jaén, Baza, Úbeda, Guadix, Carmona, Écija i Granada, esdevingué el principal emir andalusí del segle XII.

Així, Guerau de Jorba es veié obligat a tornar a fer-se càrrec de la diplomàcia catalana, arribant a un acord de pariatge, el 1169, amb el Rei Llop. Així, l’emir esdevenia tributari dels comtes-reis fins a la seva mort, el 1172, quan Balansiya cau en poder dels almohades.

Les tasques diplomàtiques de Guerau de Jorba semblen acabar aquí, però encara tindrà un paper rellevant durant alguns anys. Amb ell s’inicía una tradició diplomàtica i senyorial que els seus successors (i successores) encara faran valer.