Un dels mecanismes més sovintejats (que no sempre més efectius) per la lluita contra les pestes o epidèmies va ser cercar la intercessió divina. No és gens estrany, doncs, localitzar en tota la geografia catalana patronatges vinculats a la protecció contra la malaltia o, més ben dit, una salvaguàrdia general sobre la salut.

Així, és bastant comú trobar-nos, en qualsevol església de pràcticament qualsevol poble, vila i ciutat, algun espai reservat per a un dels sants taumatúrgics més recurrents: Sant Sebastià.

Aquest és un dels primers sants vinculats a la protecció de la salut i per tant fàcilment localitzable, tant que fins i tot carrers propers a les antigues muralles i també alguns antics portals medievals reben el seu nom d’aquesta advocació. No tant comú és trobar una altra advocació protectora, com és el cas de Sant Roc, que apareix, sobretot en terres del Principat, a partir del segle XIV.

Aquestes dues advocacions es poden trobar a l’església de Santa Margarida, però en un racó discret, ja que qui pren veritable protagonisme serà un altres sant taumatúrgic més desconegut. És el cas de Sant Maure, qui ja compta amb un vot de poble particular des de mitjan segle XIV (ja que se li atribueix la protecció de Montbui durant la pesta del 1348), tanta va ser la rellevància d’aquest nou sant que, fins i tot, va desplaçar en el patronatge del poble a Sant Sebastià.

La pesta de 1596, furibunda a la vila d’Igualada, va fer que aquesta es posés, momentàniament, sota la protecció de Sant Roc, una devoció que fou imitada, parcialment, a Montbui, però amb una arribada tardana i obligant-lo a compartir espai amb l’antic patró: Sant Sebastià.

I és que, quan es va fer la nova església de Santa Margarida, algú devia pensar que per preservar la salut, millor tres que només un.