Una de les imatges, i dels punts de vigia, més rellevants de l’Anoia és el que configura el cim de la Tossa de Montbui, perfectament visible des de molts dels espais de la comarca, tant des del sud com des del nord, però sobretot des de qualsevol dels pobles i ciutats de la Conca d’Òdena. Aquest tossal, de fet, esdevé una referència geogràfica clara, que el transformà en un punt clau per al control territorial i que féu que s’hi instal·lés, ja des de ben aviat, un castell que tenia com a objectiu controlar la Conca d’Òdena i la cruïlla de camins que s’hi forma, però també la vall de Miralles, la plana de Tous i la serra de Rubió, connectant, d’aquesta manera, amb l’altiplà de Calaf.

Si bé la principal funció dels castells és la de controlar el territori i, per tant, controlar-ne visualment com més millor, també convenia que aquests fossin vistos, com una referència de seguretat i aixopluc. I el mecanisme més evident per fer evident aquesta concepció de refugi, només cal afegir un altre element: l’església.

Aquest edifici, que en molts casos esdevé l’església principal d’una demarcació territorial (vaja, el que ve a ser la parròquia), esdevé la mostra clara d’aquesta voluntat de demostració de seguretat i aixopluc, però en altres ocasions, també és una mostra de poder del senyor territorial, com és el cas que ens ocupa.

I és que Santa Maria de Montbui mostra una sèrie de característiques que la converteixen en la «joia del romànic» anoienc.

És, amb diferència, el temple parroquial romànic més gran de la comarca (amb permís de la gairebé desapareguda Santa Maria de Claramunt), presentant una estructura basilical de tres naus, encapçalada per un absis central i dues absidioles, que configuren un presbiteri de tres cossos. Les tres naus, al seu torn, quedaven separades per dues línies de pilastres (bona part de les quals van ser substituïdes per columnes, al segle XV), que sostenien arcs de mig punt. Aquests, al seu torn, feien d’estructura de suport de tres voltes de canó que permeten desenvolupar una coberta enllosada a dos vessants.

L’accés a l’edifici, com ara, es realitzava mitjançant una portalada oberta a migdia, en el terç inferior de la nau, i compta amb vuit finestres, set de les quals amb forma d’espitllera de doble esqueixada, mentre que la finestra de ponent (al nàrtex) esdevé cruciforme. Així mateix, presenta elements decoratius exteriors propis del primer romànic, només presents a la capçalera, on trobarem arcuacions llombardes i lesenes, emmarcant de forma asimètrica les finestres, en una mostra més de la precocitat del llenguatge romànic.

I és que la història d’aquest temple, que és en bona mesura també la història del Castell de Montbui, el vincula amb el naixement del romànic com a llenguatge arquitectònic i cultural.

De fet, la primera menció del terme «Montbui» ens apareix l’any 937, en una compra de terres a la frontera, un territori que tot just comença a organitzar-se. De fet, serà uns anys més tard, concretament l’any 960, que ens apareixerà documentat el Castell de Montbui, com un dels castells que rebrà el bisbe Ató de Vic de mans del comte Borrell de Barcelona. Aquest esdevindrà una peça clau per als moviments polítics de l’Església catalana, i també dels interessos dels comtes de Barcelona. Ató pretendrà, recolzat per Borrell, restaurar l’arxidiòcesi de Tarragona, desvinculant l’Església catalana de l’arxidiòcesi franca de Narbona. Aquesta desvinculació, depenent del papat, era una de les primeres passes de la separació del poder comtal respecte de l’Imperi carolingi, un moviment potser precipitat, ja que Ató no només no assolirà el seu objectiu, sinó que morirà assassinat per encàrrec de l’arquebisbe de Narbona…

El seu successor, Fruià, correrà malauradament la mateixa sort.

Paral·lelament, però, la frontera de la Marca era un espai encara per organitzar i perillós, coincidint amb l’activitat militar d’Al-Mansur.

Totes aquestes circumstàncies, a més dels pactes fronterers entre el Califat andalusí i els comtats, faran que els castells de la frontera no es desenvolupin en la seva totalitat, i entre ells el de Montbui. Serà, però, amb l’arribada del segle XI que aquests espais, precàriament organitzats es desenvolupin plenament.

El moment clau, per a Montbui, arriba l’any 1018. Oliba, abat de Cuixà i Ripoll, esdevé bisbe de Vic, i es marca la missió d’organitzar, definitivament, la diòcesi. Alhora, els comtes Ramon Borrell i Ermessenda, organitzen la frontera i una nova fase expansiva que durà a la consolidació dels seus castells, entre ells el de Montbui. Així, el 1023 Guillem de Mediona, diaca de la canònica de Vic, esdevé veguer (vicarius) de Montbui, Tous i Calaf, amb l’encàrrec d’organitzar-los. I a Montbui, a més, serà el responsable de bastir la principal església de la contrada. Així, gràcies al testament de Guillem de Mediona, sabem que el 1032 aquesta església es trobava ja gairebé acabada i resulta dotada ricament, ja que hi destinarà per a la seva finalització, 30 lliures d’argent, una quantitat gens menyspreable. El fet és que l’església, finalment, serà consagrada tres anys més tard: el 1035. El domini bisbal es mantindrà fins a l’any 1315, quan el bisbe Berenguer de Guàrdia vendrà la jurisdicció al comte de Cardona, qui incorporarà Montbui a la nova Baronia de la Conca d’Òdena. Això no obstant, entre els segles XI i XIV el castell de Montbui havia disposat de diversos castlans: els Guàrdia, els Claramunt i els Montbui. Aquests darrers acabaran esdevenint senyors del terme de Montbui, a partir del segle XVII, però aquesta, com se sol dir, és una altra història.

I Santa Maria? Doncs seguirà sent la parròquia, fins al segle XV, quan hi arriben les primeres reformes. En esdevenir sufragània de la nova parròquia de Santa Coloma, no perdrà però, el seu atractiu i rellevància, i encara es veurà modificada i ampliada en època moderna fins a adquirir l’aspecte actual.