És prou coneguda, per tothom, la preeminència de Sant Jordi entre les devocions catalanes històriques. No és només una jornada de caràcter festiu (que no festiva) en què els carrers s’omplen de roses i llibres. Si no també l’expressió d’un patronatge antic sobre territoris diversos que passen per Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Hongria, Lituània, Portugal, Rússia o l’Aragó, entre d’altres.

Potser el patronatge menys valorat avui, però, sigui el que aquest sant, del que es tenen dubtes de la seva historicitat, tenia sobre els cavallers.

No és d’estranyar, doncs, que sota la seva advocació naixessin alguns ordes militars. Ens centrarem, aquí, en l’orde de Sant Jordi d’Alfama, on hi trobarem un cert protagonisme de personatges anoiencs.

Els ordes militars arriben a Catalunya, terra fronterera amb l’Islam, ja al segle XII, moment de naixement d’aquestes. Les primeres fundacions seran els Ordes del Temple i la de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem, dos ordes que tenen una implantació desigual. Per una banda, l’Orde del Temple no arribarà a travessar la frontera de l’Ebre i l’orde dels Hospitalers tindrà una implantació molt feble, en general, a l’occident cristià, centrada com estava en els seus dominis de Rodes i Malta.

Així, a causa dels intents infructuosos de Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV per a assolir una implantació forta de Templers i Hospitalers (que, de fet, entraran en conflicte obert amb Ramon Berenguer IV pel domini del Regne d’Aragó), els sobirans del casal de Barcelona es veuran, en certa mesura, obligats a promocionar ordes militars propis.

Així, serà Pere I el Catòlic qui impulsarà la creació del primer orde militar netament català: l’Orde dels Cavallers de Sant Jordi d’Alfama Ordo Equitum Sancti Georgii de Alfama). Aquest s’instal·larà al desert d’Alfama, al Baix Ebre, i rebrà l’encàrrec de defensar les costes de les terres de l’Ebre contra els pirates de Mallorca, però també el d’iniciar i consolidar l’expansió territorial més enllà de la Sénia, com de fet ocorrerà amb les conquestes d’Ademús i Castellfabib el 1210 o la participació de l’orde, junt amb templers i hospitalers, a la batalla de las Navas de Tolosa.

L’orde, però, hagué de competir amb els més antics i amb major implantació ordes militars del Temple i de l’Hospital en què ingressaran membres de les principals cases nobiliàries de Catalunya, també algunes de les més conegudes a l’Anoia com els Tous (Hospital i Temple) i els Queralt.

Això no obstant, alguns membres dels llinatges més íntimament vinculats al casal de Barcelona, com ara els Castllevell o els Saguàrdia, s’integraran a aquest orde militar exclusivament català i aconseguiran fer créixer l’orde i el seu patrimoni, incorporant la comanda i hospital d’Alcarràs (1229) i la de Bujaraloz (1205), a l’Aragó, així com terres a Mallorca.

No obstant això, Sant Jordi d’Alfama entra en una certa decadència a finals del segle XIII, recuperant la seva empenta a partir del 1321, incorporant la comanda de Riquer (Anoia) el 1327 i, sobretot, un segon priorat a la ciutat de València a més de noves terres i interessos a Vinaròs així com a l’Aragó i algun altre castell a Catalunya.

Serà precisament amb Humbert Sescorts, noble d’origen pierenc, que l’orde recupera el seu màxim vigor i influència tot i un inici prou problemàtic en el seu mestrat. L’arribada de la pesta el 1348 provocarà l’abandó del castell d’Alfama fins al 1360 i el trasllat de l’orde al priorat de València.

No obstant això, i ja durant el regnat de Pere III, l’Orde de Sant Jordi participarà en l’expedició a Sardenya, obtenint noves possessions a l’Alguer, i també a la guerra dels Dos Peres contra Castella. El darrer moment d’esplendor arribarà amb la fundació el 1382, de la casa de Sant Jordi de Levàdia, al ducat d’Atenes quan aquest s’incorpora als dominis de Pere III.

Tota aquesta activitat militar, però, provocarà una crisi econòmica dins de l’orde, fent que Sescorts renunciï al mestrat en favor de la Corona. El 1373 serà finalment aprovada l’Orde, amb l’assumpció de la regla de Sant Agustí.

Amb l’arribada de Joan I l’orde de Sant Jordi entra en una nova crisi econòmica, amb la pèrdua d’algunes de les seves rendes i, sobretot, a causa de la negligència en l’administració dels seus darrers mestres i comanadors.

La supressió, el 1312, de l’orde del Temple sembla que hauria d’haver afavorit l’Orde de Sant Jordi, però no va ser així. De fet, Jaume II va aprofitar l’ocasió per crear l’Orde de Santa Maria de Montesa al Regne de València, dotant-la amb les possessions templeres i hospitaleres d’aquell regne, el 1317. Així, l’evolució de Montesa i Alfama serà, en certa mesura, paral·lela durant el segle XIV, fins que el 1399, ja en temps de Martí I, la desacreditada orde de Sant Jordi d’Alfama és absorbida per l’Orde de Montesa, que passarà a ser coneguda com l’Orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama, reconvertida, amb el temps, en un orde honorífic sota el mestratge de la monarquia hispànica.