L’any 1261 Ramon Guillem d’Òdena moria llençat al mar entre Sitges i Cubelles, una mort que fins i tot ell considerarà justa i, fins i tot, lleu. Però per arribar fins al final, haurem de conèixer una mica més la trajectòria del que seria el darrer membre de la nissaga dels Òdena, i també una mica més dels seus antecedents familiars.

Aquesta història comença amb Guillem d’Òdena (pare del nostre protagonista), qui va morir cap al 1228. Pertanyent a un dels llinatges més antics de la noblesa catalana, però no dels més poderosos, els Òdena saberen congraciar-se sempre amb els grans poders, jugant a un perillós joc entre la monarquia, els Cardona i els Montcada. Si bé els Òdena es trobaven més pròxims als Cardona (ja que n’eren, de fet, parents), Guillem fou una de les moltes peces del joc de desestabilització de la gran noblesa que va promoure Jaume I el Conqueridor, forçant una aliança de Guillem amb els Montcada que a inicis del 1120 durà Guillem a involucrar-se en unes trames de falsificació de moneda dirigida pels Montcada i que el durà a una guerra oberta amb els Claramunt, closa finalment per la intervenció del rei. Un cop aconseguit el perdó reial, i com a prova del creixent interès de la noblesa catalana en les illes Balears, el 1226 Guillem d’Òdena encapçalarà una expedició piràtica, en aliança amb Guillem Ramon II de Montcada i Bearn, qui proporcionarà una de les dues galeres que hi participaran, en aigües de Mallorca i Eivissa. Aquesta, sembla, serà un fracàs, ja que Guillem d’Òdena resultarà capturat pels sarraïns mallorquins que posteriorment l’alliberaran a Sardenya, on morirà el 1228.

Amb la mort de Guillem d’Òdena, el seu fill Ramon Guillem esdevé senyor d’Òdena i de Pontons, i a més hereta les aliances i malfiances del seu pare, reprenent l’antiga estratègia familiar d’usurpar béns eclesiàstics, com ara el castell de l’Espelt, en mans del bisbat de Vic, si bé el 1236 és capaç d’arribar a un acord sobre aquest amb l’ardiaca Dalmau de Vic per, dos anys després, poder participar en els actes capitulació de València amb Jaume I i assolir el domini de Subirats com a vassall del monestir de Sant Benet de Bages.

La complexa successió en el comtat d’Urgell, després de l’extinció del llinatge urgellenc amb la mort d’Aurembiaix d’Urgell el 1230 havia obert la porta a una nova dissensió nobiliària mal resolta: si per una banda els Cabrera assoleixen el títol comtal, els Foix, Cardona, Erill i Montcada mostren els seus interessos en la consecució del títol, obrint-se una nova sèrie d’enfrontaments entre aquests que seran utilitzats per Ramon Guillem d’Òdena com a una nova excusa per extorquir l’Església i enfrontar-se amb el rei com a mínim fins al 1247 en què es manté com a membre de la cort. Això no obstant, el 1248 Guillem Ramon d’Òdena és excomunicat per maltractar els homes de Santa Maria del Pla del Penedès i el 1253 ha de fer donació del castell d’Òdena per haver-se enfrontat al rei. El 1255 però, obté el perdó reial i el privilegi de mercat per a Pontons.

La inexistència de càstig el durà, doncs, a partir del 1256 a recaure en les seves malifetes, extorquint i usurpant els béns eclesiàstics de Santes Creus, Montserrat, l’Orde de l’Hospital i del monestir de Sant Pere dels Arquells dins dels seus dominis, així com els del monestir de Sant Cugat en espais veïns, com Igualada. Amb el nou enfrontament entre els comtes d’Urgell i els comtes de Barcelona iniciat el 1259 Ramon Guillem aprofitarà per atacar els homes del rei, ara sota el comandament de l’infant Pere, lloctinent de Catalunya. Si bé el 1260 ja s’havia assolit una treva que permetria aturar les hostilitats per un temps, Ramon Guillem decidirà mantenir la guerra pel seu compte, atacant places reials com la de Piera, fins que el 1261 és capturat, jutjat i condemnat per l’infant Pere, amb una pena que esdevé una premonició per a Ferran Sanxís…