El naixement de la vila d’Igualada va lligat a l’aigua. De fet, el nom de la vila és discutit en el seu origen però no tant pel que fa a la referència clara a l’aigua: Aqua Lata sembla que és el topònim més antic de la vila capital de l’Anoia. I és que el pas del riu Anoia pel centre de la Conca d’Òdena va excavar un espai pla envoltat de muntanyes i turons travessat per vies de comunicació cada cop més rellevants. Dels antics camins ramaders (que menen cap el Penedès i el Bages), ja coneguts i utilitzats pels romans (que instal·len, com a mínim, tres villae a la Conca…), passarem ja al segle XII al Cami Ral d’Aragó, quedant Igualada a mig camí, com avui, entre Barcelona i Lleida. Una circumstància que encara avui fa que Igualada (i l’Anoia) siguin terra de pas, més que d’estada.

Alhora, però, Igualada neix en un espai marginal. I entenguem el terme. Igualada es trobava, a finals del segle X, integrada dins del terme del castell d’Òdena, però just en els límits d’aquest amb el del castell de Montbui i gairebé a tocar del riu Anoia, un riu que arriba mandrós al fons de la Conca i s’atura, formant tolls, molt proclius a la reproducció de mosquits.

Aquesta situació, doblement perillosa (allunyada dels elements de protecció que son els castells, i la presència de malària), la feien poc atractiva, però alhora, les potencialitats comercials de la cruïlla que s’hi forma, la fan molt atractiva. Així, ja abans de l’any 1003 la capella de Santa Maria es troba a pocs metres de la nova cruïlla de camins, ocupant el mateix espai de l’antiga esglesiola visigòtica i al seu voltant s’organitza una primera comunitat vilatana, molt similar a la que creix, més lentament, al voltant de l’església de Sant Jaume Sesoliveres.

Amb el temps, i sobretot gràcies a la proximitat del riu Anoia, aquest petit lloc anirà creixent fins a dotar-se d’una estructura vilatana molt més complexa: més enllà de la primitiva mota defensiva, es dotarà de muralles (fins a tres perímetres diferents), diverses esglésies i capelles (Santa Maria, el Roser, la Guía, Sant Bartomeu), una complexa organització administrativa a més d’un important mercat; tots ells elements que acabaran fent que Igualada esdevingui «carrer de Barcelona» ja al segle XIV.

Però com sempre, aquesta situació avantatjosa xocarà amb la realitat confinat de l’espai. Una vila de poc més de 1,5 km² i que, de fet, ocupa un espai urbà, constrenyit per les seves muralles, de poc més de 6 ha serà un espai que afavorirà la transmissió de malalties.

Seran molts els episodis d’aquestes característiques que afectaran Igualada, però cap marcarà tant la idiosincràsia igualadina com la pesta de 1589-1590. I és que el segle XVI no serà fàcil per a Igualada. Ja el final del segle XV quedarà marcat per la pèrdua catastròfica de població (més del 70% dels habitants d’Igualada desapareixen) provocada per la Guerra Civil, llastant d’aquesta manera la recuperació de la vila. El segle XVI, però, seguirà sent un flagell: a les crisis frumentàries provocades per sequeres, plagues d’insectes i la pèrdua del domini sobre les illes de la Mediterrània central (Sardenya i Sicília), hi hem de sumar la crisi manufacturera que afectarà els drapaires igualadins, dues crisis econòmiques agreujades, a més, pel creixent bandolerisme (endèmic al camí ral, amb els Calders, els germans Poch, o en Barbeta, entre d’altres, actuant per l’actual comarca de l’Anoia). Totes elles, circumstàncies que duran a l’aparició d’una epidèmia que s’inicia el juny del 1589 amb la mort de la primera víctima: un migrant occità a l’hospital de Sant Bartomeu.

A partir d’aquest primer cas, la malaltia s’estén per tota la vila, cosa que obligarà a tancar (confinar, en diem avui) alguns dels espais d’aquesta, separant-los de la resta. Així, la plaça de les Olles, la plaça Vella, i els carrers d’en Rovires i d’en Castellolí queden tapiats i separats de la resta de la vila, un espai on els malalts s’acumulen dia rere dia, i que obligarà a obrir un nou hospital fora del clos de les muralles, que servirà per acollir alguns dels malalts, però, sobretot, esdevindrà l’avantsala del fossar obert a corre-cuita.

Les conseqüències de la ja pandèmia (ja que la pesta de 1588-1590 serà la gran epidèmia que afectarà Europa al segle XVI) a Igualada seran més que evidents, i marcaran el futur desenvolupament de la ciutat. La primera conseqüència es deixarà sentir en la mortalitat, ja que dels poc més de 800 habitants d’Igualada, 112 persones acabaran perdent la vida en poc més de 6 mesos. A conseqüència d’aquesta però, també es produirà l’arribada dels primers monjos caputxins, que el 1595 acabaran fundant el convent que encara avui es conserva i traslladant l’hospital de Sant Bartomeu a un nou emplaçament, també l’urbanisme canviarà, ja que apareixeran tres nous vials: el carrer Sant Sebastià, el de Sant Roc i la travessia de Sant Roc, allà on l’epidèmia va quedar continguda. I, finalment, el fet que marcarà el final de l’episodi epidèmic i, també, el caràcter igualadí (i el seu calendari festiu), la Suor de Sang del Sant Crist d’Igualada.