Recórrer el Camí Ral, entre Barcelona i Lleida, era una activitat que, des del segle XII, i fins avui (amb les variacions del traçat i la qualitat de la via que volgueu afegir) relligava d’est a oest el territori català. Aquesta via, d’orígen medieval, acabarà esdevenint la primera via de comunicació del territori, amb permís de l’antiga Via Augusta, que, aproximadament, encara avui recorrem en sentit nord-sud resseguint la franja costanera.

Evidentment, no sempre aquesta via ha estat en les millors condicions per a la circulació. De fet, la major part de la història del Camí Ral és el d’una via complexa i perillosa: passos per congosts abruptes, travessa de rius sense ponts, és a dir, a gual, un traçat complicat i ple de revolts i un estat, general, del camí força lamentable. I afegim-hi el fet que, ja des del segle XII els senyors feudals dels territoris per on aquest passa intenten controlar-lo o anorrear-lo (peatges, guàrdies armades, trencament de camins… ) o que, a partir del 1525, quan s’envíen els primers carregaments d’or i plata americana cap a Barcelona (i d’aquí, a Gènova), el Camí Ral esdevé un esquer per a bandolers i lladres.

Aquestes condicions feien que el viatge pel Camí Ral fos, de fet, una aventura. És evident, no obstant, que els viatges eren molt més escassos en el passat, però a mesura que els temps avancen són més els viatgers, així com els motius del viatge: des de soldats i peregrins, passarem a comerciants i traginers i finalment, a viatgers nobles i «turístes», faran servir el camí. I tots, en un moment o altre hauran de fer parada.

Seran nombrosos els espais on poder fer aquest alto en el camí, només cal seguir una mica la toponímia per a trobar-los: apareixen els Hostalets, i els masos Hostal, per exemple. Però hi haurà llogarrets que faran del Camí Ral la seva raó d’existir i, fins i tot, acabaran especialitzant-se en una tipologia concreta de viatgers. Aquest és el cas de Vallbona d’Anoia.

Nascuda dins del terme del castell de Castellet de Piera (un castell que, tot sembla indicar, no es va arribar a construir mai) en l’indret conegut com a Vallmala, se situa per sobre del pas a gual del riu Anoia de Can Carol, just abans d’arribar al lloc de Font de la Reina. Aquest és el pas que dona accés al congost de Capellades i, per tant, el camí descendeix molt ràpidament, fent que aquest breu i darrer tram sigui complicat. Els primers viatgers del Camí Ral el van patir, però els vallbonencs el van veure com una oportunitat. Així, en un llogaret que a mitjan segle XV disposava d’encara no 12 focs, existien ja sis hostals, entre els que destacaven els de Cal Ferrer, Cal Vallès i Cal Pons. Arribats al segle XVI, però, d’aquests només en quedaven dos: Cal Pons i Cal Vallès, que havia absorbit Cal Ferrer (avui cal Mora o cal Raspall). D’aquests, Cal Pons s’havía especialitzat en els viatgers amb major capacitat econòmica i, al seu voltant, es desenvolupa una nova activitat econòmica: la producció manufacturera de vidre blau.

La producció de vidre a Catalunya és coneguda des de temps antics i valorada per la seva qualitat, però el vidre vallbonenc incorpora una novetat tècnica arribada des de Pèrsia a través de l’antiga Ruta de la Seda: l’adició de l’òxid de cobalt, un pigment mineral emprat, per exemple, en la producció de la ceràmica xinesa i que, a Catalunya, donarà pas a les vaixelles blaves, tan populars des del segle XVII.

Aquest és, però, un producte de luxe (tant per la complexitat en l’elaboració com els orígens de la matèria primera) només a l’abast de les millors taules i salons de la noblesa. No és d’estranyar, doncs, que aquestes vaixelles i cristalleries només estiguessin disponibles, a Vallbona, a Cal Pons. I tampoc és estrany que els vidriers vallbonencs acabessin esdevenint els més importants terratinents de la zona, però aquesta és, com se sol dir, una altra història.