El 1833 esclatava la Guerra dels Set Anys, coneguda posteriorment com la primera Guerra Carlina. L’Anoia serà un dels seus escenaris principals a Catalunya, i espais ja abandonats prenen nou protagonisme.

El 3 de maig del 1616 el castell de Segur (Veciana) era destruït per les tropes castellanes que hi feu arribar el duc d’Albuquerque, aleshores lloctinent de Catalunya.

Aquest només seguia la seva pròpia política, anunciada prèviament, de destrucció dels amagatalls de bandolers. I la fortalesa palau de Segur era, en paraules de Niccolo Balbi: de estos castillos salieron aquellos ladrones que eran del vando de los ñarros y hizieron aquel tan famoso hurto.

De la fortalesa del segle XI, transformada en un palauet al segle XV, no en quedà gairebé res més que el record, fins que el 2017 s’iniciaren els treballs arqueològics que en permeteren la recuperació i museïtzació.

Però entre 1833 i 1840 Segur i el seu castell recuperaren part del seu antic protagonisme militar.

La Primera Guerra Carlina que esdevindrà, també, una guerra civil; durà a la divisió de la comarca de l’Anoia actual en dos bàndols enfrontats. La divisió territorial, que alguns s’entesten en definir com un enfrontament entre el camp i la ciutat no serà mai clara i menys al nostre territori.

A grans trets, podem dir que l’àrea de la Conca d’Òdena, amb les de Calaf i Copons, es mantindran fidels a la reina governadora i, per tant, al camp liberal, mentre que les zones penedesenca i segarrenca de la comarca esdevindran majoritàriament carlines.  Així, Segur esdevindrà un punt on el carlisme hi tindrà una certa presència, segura el 1834 quan tres fills del poble són localitzats movent-se com a membres d’una petita partida de set vecianencs.

D’aquesta manera, des de l’assalt de Cal Nadal, el febrer del 1834, i fins al 12 de juny del 1837, el territori anoienc serà un constant anar i tornar de partides carlines encalçades per les tropes liberals i els voluntaris de les milícies.

Sovint, aquest joc del gat i la rata era infructuós, però en altres ocasions acabava generant un viu intercanvi de trets entre els dos exèrcits: un foc.

I un dels focs més rellevants d’aquest primer període de la guerra serà el foc de Segur, el 27 de juny del 1835.

Aquest enfrontament s’inicia dos dies abans quan Josep Miralles, àlies Serrador, assalta el correu prop de Can Alzina, amb la mala sort que 30 homes del regiment de Saboya frustren l’intent i obliguen el cabdill a fugir per Rubió.

Aquest, encalçat per les tropes regulars i els voluntaris de Calaf, distribuirà els seus 250 homes entre Montfalcó i Segur. 100 d’ells s’emparen del Mas Garreta i s’hi fan forts. Evidentment, els homes del regiment de Saboya es troben en inferioritat numèrica i tot sembla indicar que en algun moment del dia 26 de juny es divideixen en dos grups: un es dirigirà cap a Calaf, on alertaran el seu comandant d’armes: Joaquín Coll. Mentre l’altre es dirigirà cap a Igualada, seu del regiment en aquells moments.

D’aquesta manera es prepara l’acció del dissabte 27 de juny que enfrontarà els 250 carlins d’en Serrador contra els, encara no, 200 combatents liberals

Joaquín Coll, que encapçala els 30 homes de la cavalleria de Calaf, se situa al flanc dret, juntament amb els 25 Urbans (voluntaris) de Calaf dirigits per Salvador Torra. Amb ells hi trobem la Companyia de Guies d’Igualada, sota les ordes del tinent Antonio Tomàs.

El centre liberal l’ocuparà la companyia Badajoz del Regiment de Saboya, mentre que el flanc esquerre, serà el més feble dels liberals, ocupat per la guerrilla del tinent del regiment de Saboya, José Campos i els Urbans de Copons, dirigits per José Carbonell.

El combat s’iniciarà a les 15:00 quan els Urbans de Copons ataquin el centenar de carlins que s’han fet forts al Mas Garreta, que aconsegueixen, una hora més tard, forçar la retirada dels coponencs. Aquesta escampada liberal permet a la partida carlina retirar-se ordenadament cap a Segur, amb la intenció de recuperar el camí original cap a Matamargó. Miralles s’empararà de les restes del castell i des d’aquest punt cau en el parany de Campos qui, simulant una retirada, permet una represa del combat amb avantatge liberal.

El regiment de Saboya ataca de dret i a la baioneta el castell de Segur a les 17:00 i poc després s’incorporen a l’assalt alguns dels Urbans de Copons, mentre que el gruix de les seves forces, 18 homes, es queden com a reserva al santuari del Puig de Ram. El seu comandant, Carbonell, excusarà el fet de no haver participat en l’assalt al fet d’haver arribat cap al final d’aquest, quan a les 19:30 la partida de Serrador es dispersa, abandonant Segur i el territori de la comarca, deixant darrere seu un mort propi. Els cristins, però,  han de lamentar la mort de quatre companys i les ferides de 10 homes més.

Aquest serà un dels 23 enfrontaments armats que es produiran el 1835 al territori de l’actual comarca de l’Anoia, l’any més dur de la guerra dels Set Anys al nostre territori quan es concentren gairebé la meitat dels fets d’armes que es produiran entre 1833 i 1840.

El castell de Segur, tot i ser una desferra, encara al segle XIX era un punt estratègic rellevant i un espai on una petita força militar podia fer-se forta. I més, si podia comptar amb la col·laboració de la població civil.