Al bell mig de la serra de Miralles Queralt trobem un dels castells més antics, rellevants però a l’hora desconeguts de l’Anoia. Aquesta serra, que avui és l’eix central del PEIN de la Serra de Miralles-Queralt, és una frontera natural entre la Conca d’Òdena i la Conca de Barberà, però també ho és entre els antics comtats de Barcelona i Manresa. De fet, és tan clara, aquesta situació fronterera que en les primeres mencions documentals del castell, no queda clar si és d’un comtat o d’un altre…

En aquest espai, però, s’inicia un dels grans llinatges de l’Anoia, i de fet, de Catalunya. A finals del segle X, el senyor de Miralles era Ènnec Bonfill, que alguns emparenten amb el llinatge dels comtes de Barcelona (encara que molt probablement era un fidel d’aquests, més que un parent). La filla única de Bonfill, Eliarda, es casarà amb el seu parent Hug de Cervelló, iniciant aquest llinatge. Per cert, el germà d’Hug serà Sendred de Gurb, qui inicia el primer llinatge dels Queralt… però aquesta és una altra història.

Els Cervelló, doncs, originats al castell de Miralles, estableixen el seu primer estatge en aquest castell, fins que el creixement de les seves possessions i dominis jurisdiccionals fan que desplacin la «capitalitat» al castell de Vilademàger (la Llacuna), quan Gerau Alemany IV de Cervelló esdevingui senyor de Cervelló, Montfalcó, la Tallada, Camarasa, Cubells, Cervera, Alòs, Marcovau, Ferran, Querol, Pontils, Pinyana, Taradell, Santa Perpètua, Montagut, Veciana, Selmella, la Granada, Gelida, Vilademàger, Tudela, Artesa, Montclar, Miralles, Roqueta, Aguiló, Copons, Vallespinosa i la Llacuna, assolint un ampli domini al Penedès, la Segarra, l’Anoia, el Bages, l’Alt Camp i, fins i tot, la Noguera. Ens trobem ja, a finals del segle XII.

Haurem d’esperar, però, gairebé dos segles, ja a finals del segle XIV, per trobar-nos amb un descendent notable de Guerau Alemany. Aquest serà Berenguer Arnau II de Cervelló i Queralt. Amb ell, es tornen a entrecreuar uns llinatges amb un origen comú, però el més important és que es concentren possessions i drets, alhora que es busca una ampliació d’aquests, cosa que el durà a fer-se un home imprescindible per a la monarquia. Així, Berenguer Arnau serà un dels homes de confiança de Joan I el Descurat i de Martí I l’Humà, participant en la seva cort com a conseller, diplomàtic i, sobretot militar, lluitant contra Portugal, les tropes dels Armanyac, en l’expedició siciliana de Martí i, més tard, en l’expedició a Sardenya de l’infant Martí el Jove. També ocuparà càrrecs administratius, com ara la important governació de la Vall d’Aran, per acabar participant en el setge i presa de Balaguer el 1413.

A partir del segle XV, però, l’estratègia matrimonial dels Cervelló els durà a emparentar-se amb els Montcada, llinatge que acabarà absorvint-los i fent que els antics dominis dels Cervelló passin a ser dels Montcada ja al segle XVII. Un moment clau, ja que la Guerra dels Segadors durà a canvis importants per al castell de Miralles. Així, amb l’entronització de Lluis XIII de França (curiosament també emparentat amb els Montcada…) com a comte de Barcelona, les possessions dels Montcada passen al seu domini per «segrest», entre elles el castell de Miralles, que esdevé el castell del rei de França.

Aquest domini, però, serà efímer, ja que el domini passarà primer a Josep de Margarit i de Biure, marquès d’Aguilar i després a Jeroni de Magarola i Grau comte de Quadrells i baró de Miralles. Un nou domini efímer, ja que els nous hereus dels Montcada (els Medinaceli) la recuperaran ben aviat.

Avui, del castell de Miralles en queden unes rellevants i visibles restes, però aviat en sabrem molt més.