Igualada i el moviment sindical femení: 1881-1882
El sindicalisme femení tingué una gran rellevància en la gran vaga de 1881 i 1882 d’Igualada. Moltes treballadores del tèxtil d’arreu de l’Anoia s’hi sumaren amb l’objectiu de millorar les seves condicions laborals.
La comarca patia des de mitjans de segle una gran crisi econòmica i demogràfica. En aquest context, les treballadores tenien els pitjors llocs de treballs, els sous més baixos, una falta de promoció laboral i, a més, assumien el treball domèstic.
A Igualada, el moviment obrer es reorganitza després de l’aprovació de la llei d’associacions el 1881 i es posa en marxa la Societat de Teixidors. A través d’aquest associacionisme obrer es convocà una vaga que s’allargaria fins el març de 1882, tenint una durada de 19 setmanes.
Les dones participaren en les reivindicacions i accions des del primer moment, organitzades a través de Josefa Aguilera, presidenta de les teixidores igualadines. Josefa va donar veu a les peticions de les treballadores en un míting celebrat el 4 de juliol al Teatre Tívoli —al qual hi assistiren 4.000 obrers d’ambdós sexes— i en una concentració de teixidores en el solar del camp del Matoses. Aquests dos actes són les primeres referències de participació activa de dones dins del moviment obrer igualadí. Cal destacar també que una de les causes de l’esclat de la vaga va ser l’acomiadament de dues operàries de la fàbrica de telers mecànics de Ramón Godó.
Les vaguistes eren de quasi tots els pobles de la comarca. Especialment destaquen les obreres dels nuclis veïns de Capellades i Carme, poblacions on els fabricants portaven els seus productes a elaborar i que visqueren també uns mesos molt conflictius. De fet, setze obreres de Carme serien condemnades, dos anys després dels fets, per agredir a l’octubre de 1881 unes obreres de Can Bou (Orpí) que no secundaven la vaga. En l’incident, Carme Caterina Vicenta Casanova i Sanahuja, coneguda com “la Trabala”, va ser ferida mortalment per una de les treballadores d’Orpí.
Organitzades en diferents grups, les dones van vigilar les fàbriques per comprovar si s’hi treballava, van controlar l’entrada i sortida de carros a Igualada i van requisar matèries primeres o semielaborades de fabricants igualadins.
La vaga, finalment, va acabar amb la signatura d’acords entre els fabricants i la Societat de Teixidors. Les treballadores van incorporar-se de manera definitiva al moviment obrer i a les lluites socials després de la seva participació en aquestes jornades de protesta.
És important assenyalar que, tot i l’augment de les tensions del conflicte laboral, ni la Societat de Teixidors ni el Consell Local de les Seccions Obreres d’Igualada van celebrar cap acte o reunió sobre els fets que, bàsicament, protagonitzaren treballadores. Aquesta posició marcarà les lluites obreres de les dones en el segle XX les quals, a més d’enfrontar-se a la patronal, hauran de fer front als propis treballadors per aconseguir equiparar les seves condicions.