Si bé el territori de l’Anoia serà, durant la Guerra de Successió hispànica (1702-1714) un escenari secundari, en algunes ocasions prendrà un protagonisme determinant. Us proposem un recorregut per alguns dels escenaris i personatges anoiencs de la Guerra de Successió.

L’inici d’aquest recorregut pels escenaris de la guerra per l’Anoia el trobarem a la Torre de la Manresana (els Prats de Rei), un punt ineludible. Aquest antic castell medieval (apareix ja documentat el  1034) esdevindrà punt clau per al control de la batalla de Prats de Rei, enfrontament que s’estendrà entre el setembre i el desembre del 1711 i que esdevindrà  una de les darreres grans victòries austriacistes.

El següent espai el trobarem, encara, a l’Alta Anoia. Es tracta del Castell de Rubió que ja al segle XVIII formava part dels dominis de Joan Antoni de Boixadors i Pinós, vescomte de Savallà, qui esdevindrà director de la Capella de Música de Viena, sota Carles III d’Àustria.

D’aquí us podreu desplaçar fins a Argençola, on trobareu les armes, a l’església de Sant  Llorenç,  d’Onofre de Rocabertí-Argençola, segon marqués d’Argençola, títol creat per Felip V el 1702 per al seu pare, Jeroni.

Seguirem viatge, ja a la Conca d’Òdena, on ens trobarem amb els vestigis d’un dels protagonistes involuntaris del 1714. Joan de Lanuza-Vilarig-Montbui i Oms, cap del Braç Militar de Catalunya, comte de Plasencia i senyor de Montbui. Qui l’11 de setembre de 1714 es veié obligat a liderar la darrera defensa del baluard de Santa Clara, com a alferes major de la Bandera de Santa Eulàlia. La seva presència a Santa Margarida de Montbui encara queda ben palesa a l’església de Santa Margarida i, també, al Palau dels Comtes de Plasencia.

Sense sortir encara de la Conca, ens trobem el Castell de Claramunt, una de les fortaleses medievals més rellevants de la comarca i, als seus  peus, la Pobla de Claramunt qui té el poc envejable honor de ser una de les nombroses viles cremades durant aquell conflicte. Els fets es remunten al juny del 1714 en què una tropa de 300 miquelets s’emparen del castell. Els soldats comandats pel brigadier Diego Gonzàlez, incapaços de prendre el castell, cremaran la vila com a represàlia.

Tot seguit, el següent punt del nostre viatge el trobarem ben a prop: a la Torre de Claramunt un castell vinculat als cavallers de Claramunt a partir del segle XIV (si bé ja existia al segle XII) però que el 1722 va estar a punt de desaparèixer engolit per les flames de l’incendi (originat per causes desconegudes) que l’afectà, això mentre Josep Antoni de Ribera i Espuny-Claramunt es troba en el seu desterrament a Burgos.

Finalitzarem aquesta ruta gairebé ja fora de la comarca, al Castell de Cabrera, un domini a inicis del segle XVIII dels Foixà: concretament Antoni de Foixà-Camporrells i Mòra, regidor perpetu de Barcelona  ennoblit per Felip V. i senyor de Vallbona d’Anoia on podreu fer parada i fonda.